Opinió

L’especulació de la mentida

Barcelona promet tornar 10.000 habitatges als veïns quan acabi amb els pisos turístics, el 2028. He fet el compte.

Balcó d’un pis de l’Eixample amb les persianes obertes al carrer
Un balcó de l’Eixample. Al davant, una altra façana plena de veïns.

Passin i vegin! S’encenen els llums i apareix la veïna del cinquè aplaudint un alcalde. Va ser el juny del 2024, quan l’alcalde Collboni va anunciar, molt orgullós, que el novembre del 2028 s’acabarien els pisos turístics a Barcelona i que aquells 10.000 habitatges tornarien als veïns. A la veïna del cinquè li va semblar de sentit comú: si falten pisos, que deixin de ser per a turistes i tornin a la gent. I va aplaudir més fort.

Sona bé, cal reconèixer-ho. Té tot el que necessita una frase política per triomfar: cap en un titular, s’entén a la primera i ningú no la comprova.

Jo la vaig comprovar.

Abans de res, una confessió. Tinc 52 anys i he vist governs de tots els colors. He viscut la política gairebé en carn viva, i quan fa tant de temps que la mires de prop, acabes fent call: ja no em crec les pel·lícules, perquè conec l’argument, conec els personatges i, el més trist, moltes vegades fins i tot sé el final.

I una altra confessió, perquè ningú no l’hagi de treure després: tinc una empresa que gestiona pisos turístics. Fa setze anys que m’hi dedico. No escric des de fora, i precisament per això sé fer comptes.

No vull treure gravetat a la crisi. Existeix, i hi ha gent que ho està passant molt malament. Aquesta tardor la vam veure en la Maricarmen, una dona de 87 anys desnonada a Madrid del pis on n’havia viscut setanta. Una vergonya per totes dues bandes: per com s’hi va arribar i per com es va fer servir després. Sis dies més tard, s’encenen els llums i apareix el Govern espanyol aprovant el decret que al carrer en deien «el decret Maricarmen». La gent aplaudeix l’escena, i aplaudeix fort. Però a dins, entre les mesures contra els desnonaments, hi anaven l’IVA del 10 % per als pisos turístics i un recàrrec de l’IBI que el mateix preàmbul explica sense embuts: els ajuntaments podran «penalitzar en l’impost sobre béns immobles l’ús de l’habitatge diferent del residencial». La Maricarmen no vivia en un pis turístic, ni la va fer fora cap turista. Però la seva història va servir per vendre un paquet en què, de passada, pagaven uns altres. Fi de l’escena.

De 10.000 a 3.000

Tornem a Barcelona i a la promesa de l’alcalde. La ciutat té 10.627 llicències de pis turístic, l’1,3 % dels seus habitatges. Però el que no t’expliquen és que no totes aquestes llicències estan actives. Una llicència és un paper, no un pis amb turistes a dins. Hi ha qui la va treure fa anys i viu al pis. Hi ha qui la fa servir dues setmanes a l’agost. Hi ha qui no la va estrenar mai per no barallar-se amb la comunitat. I un llarg etcètera. Si mirem quantes llicències diferents apareixen als anuncis d’Airbnb, en surten unes 5.000, i l’INE arriba a una xifra semblant: els pisos que de debò es lloguen a turistes són al voltant del 0,6 % dels habitatges de la ciutat. Sumem-hi els que només són a Booking i, sent generosos, diguem 6.000.

Comença la segona escena. Els llums enfoquen l’alcalde i algú li fa una pregunta: què farà cadascun d’aquests propietaris el dia que perdi la llicència? L’alcalde, amb el seu millor somriure i ben maquillat, respon que aquests pisos aniran a una família del barri, a una persona amb discapacitat, a un veí de bé. I la veïna del cinquè aplaudeix encara més fort. Però a la seqüència següent veiem aquests propietaris venent el pis o, simplement, tancant-lo fins que el mercat sigui més amable amb ells. Perquè el que no faran és llogar-lo. Per llogar cal confiança, i la confiança és just el que es va perdre fa anys. Amb decrets nous cada setmana, tots en contra seu i cadascun amb més inseguretat jurídica, tornar a llogar és massa arriscat. Ningú no fica casa seva en un lloc d’on no sap quan en podrà sortir.

Tornem als comptes. I torno a ser generós: posem que la meitat sí que el treu a lloguer. Ara, senyor alcalde, només li queden 3.000 pisos. Menys del 0,4 % dels habitatges de Barcelona: quatre de cada mil. L’alcalde torna a escena, aquesta vegada una mica més suat i amb cara de nervis. Llums. I un es pregunta: aquesta és la solució que ens venen per a una ciutat on falten pisos, retornar-ne quatre de cada mil? Això no soluciona res. No mou el preu del lloguer, no resol el problema de l’habitatge, i vostè ho sap. L’alcalde surt d’escena mentre la llum s’apaga en un fos.

Fem un exercici. Us heu preguntat quantes oficines i locals de Barcelona podrien tornar a ser habitatges? Parlo de pisos que un dia van ser cases i avui són despatxos, en finques on es podria viure tranquil·lament. Em va costar trobar una xifra, però el meu càlcul en dona uns 30.000. Imagineu que demà ens diuen que el problema és aquí: que cal expropiar l’advocat i el seu despatx, el perruquer i la seva perruqueria, el gestor i la seva gestoria, i que aquesta és la solució. Sona estrany, oi? Doncs és la mateixa lògica, amb el triple de pisos.

Els llums tornen a apagar-se i passem a un intermedi.

Intermedi

Com deia al principi, aquesta pel·lícula ja l’hem vista. Catalunya va limitar els lloguers el 2020, amb una llei que el Constitucional va anul·lar el 2022, i els va tornar a limitar el març del 2024, amb la zona de mercat residencial tens. Però mira què va passar amb els pisos: els propietaris en van treure milers del mercat, es van cancel·lar contractes que estaven a punt de signar-se i el propietari, lògicament, es va espantar. L’oferta ha caigut més o menys un 15 % des d’aleshores, i continua caient. Resultat: surt un pis de lloguer i en un dia té 200 interessats. I què fa la immobiliària? És clar, tria el millor, el més solvent. És a dir, els que tenen menys recursos es queden fora. Els llums s’encenen de nou i enfoquen l’alcalde. Algú li pregunta: «Però tot això no era per ajudar els que més necessitem un lloguer?». Primer pla de l’alcalde. Fos a negre.

El preu es modera sobre el paper i el pis desapareix a la realitat. I una família que busca casa no viu en un índex de preus. Viu al pis que troba, o al que no troba.

I per si no n’hi hagués prou, l’argument fa un gir i entra en escena un personatge que també coneixem: l’estafador. On falta oferta, apareix el que se n’aprofita. Quan hi ha tanta gent per a tan pocs pisos, floreixen els anuncis de pisos que no existeixen: un preu que sembla un regal i pressa, molta pressa. Hi ha molts interessats, et diuen; si no pagues avui la reserva, el perds. La persona paga i l’anunciant desapareix. Aquest mateix novembre, la Guardia Civil va desarticular a Madrid i a Barcelona dos grups que feien exactament això amb estudiants i amb gent que buscava allotjament. Així que no només hi ha menys pisos: també hi ha més paranys per a qui més els necessita. Fins i tot en això, qui pateix és el mateix que el nostre amic l’alcalde diu que vol protegir.

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Amb el lloguer ja hi hem ensopegat unes quantes vegades, i la pedra cada cop és més grossa.

El que no surt a la foto

S’encenen els llums i el director posa el focus en una cosa de què es parla poc: el que es perd quan s’eliminen els pisos turístics. I entra en escena el més horrible dels personatges: el gestor de pisos turístics, o simplement l’amfitrió que té un pis legal a Airbnb.

Quan elimines un pis turístic no elimines un pis. Elimines la persona que el neteja cada matí, la bugaderia que li renta els llençols, el tècnic que hi puja un diumenge perquè s’ha espatllat la caldera, qui espera els hostes amb les claus a les onze de la nit i el bar de la cantonada on els hostes esmorzen i dinen. Segons un informe de PwC encarregat per Apartur, dels pisos turístics de Barcelona en depenen, directament o indirectament, més de 40.000 llocs de feina. Sí, ho has llegit bé: quaranta mil persones treballen darrere d’aquests «especuladors», i moltes paguen amb aquest sou el seu propi lloguer.

El mateix informe calcula que el 2023 aquests pisos van moure a la ciutat uns 1.900 milions d’euros, l’1,9 % del seu PIB, bona part en restaurants, botigues i oci. Aquests diners no es queden al pis. Baixen al carrer.

I després hi som nosaltres. Durant setze anys hem rebut gent de tot el món. Som els primers que els obren la porta de la ciutat, els que els reben: els donem les claus, els expliquem on és el millor pa del barri, els arreglem l’aire condicionat un dissabte d’agost i els demanem que abaixin la veu a l’escala, perquè els veïns dormen. Ho fem amb respecte, amb honestedat i amb una estima enorme per aquesta ciutat. Durant anys ho hem viscut com el que és: una manera de ser ambaixadors de Barcelona, sabent que primer van els veïns i després els hostes, perquè el respecte és la clau per conviure bé.

Però l’escena no s’acaba aquí. Ara el focus es posa en el que un pis turístic deixa a la comunitat, perquè, per ser els dolents de la pel·lícula, paguen força. Molt, diria jo. Vegem-ho:

La taxa turística era de 0,65 € per persona i nit el 2012. Avui és de 9,50 €. La paguen els hostes, però la cobra el propietari i la declara cada sis mesos, i si s’equivoca, arriben les multes. Segons el sector, el 2023 la taxa dels pisos turístics va deixar uns 60 milions d’euros, amb una tarifa que era gairebé la meitat de la d’avui. Apartur calcula, a més, uns 160 milions l’any en impostos directes.

I això era abans dels decrets d’aquesta tardor. A partir de l’1 de desembre de 2026, cada reserva portarà un 10 % d’IVA. Amb les dades públiques dels anuncis d’Airbnb, i sent prudents amb els comptes, això serien entre 17 i 30 milions l’any que paguen els hostes i van a Hisenda.

I encara n’hi ha més. L’Ajuntament que els vol eliminar va aprovar a l’octubre, de manera inicial, apujar-los l’IBI fins a un 150 %: entre 7 i 8 milions més l’any, segons les seves pròpies previsions. El primer recàrrec arriba a finals del 2027. Deu mesos després, s’acaben les llicències. És com apujar el lloguer a un llogater a qui ja has dit que se’n va.

I llavors passa una cosa: el veí del segon es pregunta quants habitatges protegits es podrien fer cada any amb tots aquests diners. Silenci a tota la sala.

Convé recordar, a més, que aquest no és un sector salvatge. Barcelona va deixar de donar llicències el 2015: des d’aleshores, ni un pis turístic legal més. I feta la llei, feta la trampa: entren en escena els pisos il·legals. L’Ajuntament va sortir a perseguir-los amb multes d’entre 60.001 i 600.000 euros i, cal reconèixer-ho, li va sortir bé. La gent es va espantar, i molt. Des del 2016 ha dictat més de 10.600 ordres de cessament. Després va arribar l’acord amb Airbnb: anunci sense llicència, anunci fora. Entre el 2017 i el 2020 l’Ajuntament va demanar que se’n retiressin més de 11.000. El que queda avui és un sector tancat i vigilat, que a més paga.

Entra en escena el veí del 5è 1a i pregunta amb timidesa: «Però si eliminar els pisos turístics també és eliminar tots aquests diners que entren a l’Estat, i a més milers de persones es queden sense feina… de debò és una bona idea?». La veïna del 1r 4a fa cara de no tenir-ho gaire clar. Té un amic amb un pis turístic que és el seu pla de jubilació, perquè li fa por la misèria que li quedarà de pensió.

Claqueta. Es tanca l’escena i en comença una altra.

Qui hi guanya

Hi ha una altra cosa que s’oblida. Airbnb va començar amb dos nois que van inflar uns matalassos al menjador de casa seva, a San Francisco, i que, sense voler-ho, van tombar el tauler d’un negoci que era dels hotels. Per un moment, el pastís del turisme va quedar en mans de particulars. Increïble.

A més, va canviar la manera de viatjar de molta gent. Una família de quatre en un hotel paga dues habitacions. En un pis té cuina, menjador i, amb el que s’estalvia, la possibilitat de tornar a viatjar l’any que ve. Si desapareixen els pisos turístics, aquesta família continuarà viatjant, però menys, o pagant molt més.

Els llums s’encenen una altra vegada i entra en escena un personatge que tots coneixem: la cadena hotelera. L’escena es trasllada a Nova York, que ja va fer l’experiment d’eliminar els pisos turístics. El 2023 va deixar el lloguer de curta estada gairebé en no res. Un any després, segons les dades de CoStar que va publicar Airbnb, l’habitació d’hotel tenia el preu més alt de tota la seva història: els pisos turístics ja no els tocaven el nas. I els lloguers, que era el que es volia arreglar? El maig del 2026, la mediana de Nova York havia pujat gairebé un 8 % en un any, fins a 4.199 dòlars al mes, la més alta des que StreetEasy la va començar a mesurar el 2010. I continua pujant. La càmera enfoca un hoteler amb un havà a la boca, rient a una taula amb la gent del seu lobby.

Un dret que es cobra al veí

Però la pel·lícula encara no s’acaba; això no ha fet més que començar. Preguntes i més preguntes, ara davant del televisor: en quin moment el dret a l’habitatge es va començar a reclamar a un particular?

Convé llegir la Constitució, perquè és molt clara. Diu l’article 47: «Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret». Els poders públics. No el propietari.

Amb la salut passa el mateix. Tenim dret que ens cuidin (article 43), i a ningú no se li acut exigir al veí que és metge que passi consulta gratis al seu menjador. Per a això hi ha els hospitals. Amb l’habitatge, en canvi, la política va trobar una drecera: en lloc de construir, assenyala. És una lògica curiosa: jo tinc dret al que és teu, i tu m’ho has de donar.

Entra en escena la ministra d’Habitatge i diu en veu alta que l’habitatge social és al voltant del 3 % del parc a Espanya. La mitjana europea voreja el 8 %. Aquest és el deure que no s’ha complert, i no és del propietari.

Ja sé què em direu: que la propietat té una funció social. És veritat, també ho diu la Constitució, a l’article 33. Però que la llei posi regles a la meva propietat és una cosa. Que la política converteixi la meva propietat en l’excusa de tot el que no ha construït (i parlo de la propietat en general, no de la meva) és una altra de molt diferent.

I un detall que m’encanta. El mateix article 47 acaba demanant als poders públics que regulin el sòl «per tal d’impedir l’especulació». La paraula hi és, a la Constitució. No diu res, això sí, de l’especulació amb les promeses.

I llavors entra en escena el meu pare, que em deia: «La informació és poder, i el millor antídot perquè no et manipulin». Em va quedar gravat per sempre, però vaig trigar anys a entendre’n la lletra petita: l’antídot no serveix de res dins del flascó. Cal prendre-se’l, i prendre-se’l costa, perquè obliga a pensar, a anar més a fons i a treure caretes. La mentida, en canvi, ja ve feta, amb l’enemic inclòs i a punt per aplaudir.

Ara sí, l’escena final

Fem l’últim compte. La promesa dels 10.000 habitatges venç el novembre del 2028. El mandat de qui la va fer s’acaba el maig del 2027. Especular, al cap i a la fi, és això: vendre avui una cosa que encara no existeix, amb un termini que venç quan ja s’han comptat els vots. Aquesta és l’especulació de debò, i et prometo que no la fan els propietaris.

Així que, quan arribi el novembre del 2028, no hi haurà cap polític a la porta donant explicacions. Hi haurà persianes abaixades en pisos que ningú no va llogar, una bugaderia amb menys llençols, un bar amb menys esmorzars i molta gent buscant una altra feina. Els 10.000 habitatges no hauran arribat. Molts d’aquells 40.000 llocs de feina ja no hi seran.

Barcelona es mereix que algú faci el compte sencer, el del que es guanya i el del que es perd, i que el digui en veu alta. Per això ho escric.

Els llums s’apaguen a poc a poc. A la sala només hi queda la veïna del cinquè, la del principi. Aquesta vegada no aplaudeix. Ja ha fet el compte.

L’especulació de la mentida

Basada en fets reals

Dirigida per
La campanya electoral
Guió original
Una promesa de 10.000 habitatges
Efectes especials
10.000 habitatges que es converteixen en 3.000

Repartiment, per ordre d’aparició

La veïna del cinquè
Ella mateixa
L’alcalde
L’home de la promesa
El propietari
El que va abaixar la persiana
El llogater
El que es va quedar fora
L’estafador
El de la reserva urgent
El gestor de pisos turístics
El dolent que paga
El veí del segon
El de la pregunta incòmoda
La cadena hotelera
Amb havà
La ministra d’Habitatge
Amb el 3 %
El meu pare
Amb l’antídot
Banda sonora
Aplaudiments
Pressupost
Més de 40.000 llocs de feina (els posa un altre)
Fi del rodatge
Maig del 2027
Estrena
Novembre del 2028

Cap habitatge no va tornar al mercat durant el rodatge d’aquesta pel·lícula.

Qualsevol semblança amb la realitat no és coincidència.

THE END

Fonts

  1. El Ayuntamiento de Barcelona prevé eliminar todos los pisos turísticos en noviembre de 2028Noticias de Navarra, 21 de juny de 2024. L’anunci de l’alcalde.
  2. Ajuntament de Barcelona: la comisión de Hacienda aprueba el recargo del IBI de los pisos turísticos9 d’octubre de 2026 (en català). 10.627 llicències actives, trams del recàrrec i primera meritació el 31 de desembre de 2027.
  3. Barcelona aprovecha los decretos de Sánchez y sube un 150 % el IBI a los pisos turísticosAra, 9 d’octubre de 2026. Previsió d’entre 7 i 8 milions d’euros l’any.
  4. INE: medición del número de viviendas turísticas en EspañaEstadística experimental. Cens de Població i Habitatges 2021: 808.751 habitatges a Barcelona.
  5. Inside Airbnb: datos de BarcelonaDades obertes (CC BY 4.0), 17 de setembre de 2026. Càlcul propi: llicències diferents als anuncis, facturació estimada (184 milions) i l’IVA del 10 % sobre aquesta xifra.
  6. Desahuciada una vecina de 87 años en MadridAra, 23 de setembre de 2026.
  7. Real Decreto-ley 26/2026, de 29 de septiembrePreàmbul (IVA del 10 % i recàrrec de l’IBI). Derogat pel Congrés el 2 d’octubre de 2026 (BOE-A-2026-20526).
  8. Real Decreto-ley 29/2026, de 6 de octubreIVA del 10 % a partir de l’1 de desembre de 2026 i recàrrec de l’IBI. Convalidat el 12 de novembre de 2026 (BOE-A-2026-23755).
  9. Derogación del Real Decreto-ley 28/2026Resolució de 12 de novembre de 2026, del Congrés dels Diputats. Les pròrrogues de cinc anys.
  10. En un 30 % de los pisos de la Derecha del Eixample no viven vecinosAra, 26 de gener de 2026. Dades de Barcelona Regional (cadastre i padró del 2024).
  11. Sentencia del Tribunal Constitucional 37/2022, de 10 de marzoAnul·la el règim de contenció de rendes de la Llei catalana 11/2020.
  12. Resolución de 14 de marzo de 2024, de la Secretaría de Estado de Vivienda y Agenda UrbanaZones de mercat residencial tens a Catalunya.
  13. La caída de la oferta de alquiler permanente sigue destacando en las zonas tensionadasIdealista. Barcelona: −15 % d’oferta de llarga durada des del març del 2024; la de temporada passa del 34 % al 64 % dels anuncis.
  14. La Guardia Civil desarticula en Madrid y Barcelona dos grupos que estafaban con falsos alquileresInfobae, 13 de novembre de 2026. Operació @RENT 5: anuncis falsos i transferències per avançat.
  15. Cómo detectar fraudes en el alquiler de una viviendaIdealista, 16 de novembre de 2026. La pressió per reservar de pressa «amb l’argument que hi ha molts interessats».
  16. Informe de PwC para AparturEl Debate, 15 de gener de 2025. Més de 40.000 llocs de feina, 1,9 % del PIB de Barcelona i 58 milions de taxa turística el 2023.
  17. Apartur: 160 millones de euros en impuestos directosEl Cronista.
  18. Impuesto sobre las estancias en establecimientos turísticos (2012)I la Ley catalana 2/2026, amb les tarifes a partir de l’1 d’abril de 2026.
  19. Ley 13/2002, de 21 de junio, de turismo de CataluñaText consolidat. Infraccions molt greus i sancions.
  20. Barcelona ha ordenado cerrar un millar de pisos turísticos este añoAra, 2024. 10.625 ordres de cessament des del 2016.
  21. Barcelona pide a Airbnb la retirada de un millar de pisos turísticos ilegalesThe Objective, 8 de desembre de 2020. 11.714 anuncis reclamats des del 2017.
  22. NYC’s rules one year laterAirbnb, amb dades de CoStar: preu dels hotels de Nova York.
  23. StreetEasy: informe del mercado de Nueva York, mayo de 2026Mediana del lloguer de la ciutat.
  24. Constitución EspañolaArticles 33, 43 i 47.
  25. La vivienda social en España frente a la media europeaEl Cronista. El 3,4 % que dona la ministra d’Habitatge.
Comparteix