Fa més de 16 anys que gestiono pisos turístics a Barcelona i Madrid. Conec les dues ciutats com a pròpies. Les estimo, i d'alguna manera la nostra feina és ser-ne ambaixadors: per a molts visitants que arriben, som els primers amb qui parlen. Som la cara de la ciutat.
Des de dins, amb coneixement de causa, vull dir una cosa que gairebé ningú no diu: els pisos turístics no són el problema. La gestió irresponsable, sí.
La distinció importa perquè el debat públic ha aplegat tot el sector en una sola categoria: «Airbnb». Com si tots els pisos fossin iguals, tots generessin les mateixes externalitats, tots s'oposessin a l'equilibri del barri.
No és així.
Les dades ho avalen. Espanya va rebre 96,8 milions de visitants internacionals el 2025 — rècord històric. El turisme va aportar 115.100 milions d'euros de despesa, la xifra més alta d'Europa. Gran part de l'allotjament que rep aquests visitants són pisos turístics legals — l'oferta extra-hotelera que és al centre del debat.
Darrere de cadascun d'aquests pisos hi ha una família propietària, una gestora que dona feina a equips locals i un hoste que paga IVA, taxa turística i altres impostos.
El mite dels fons d'inversió
La premsa ha instaurat la idea que el pis turístic és producte de fons d'inversió estrangers que buiden barris. A MyRentalHost no és així, i el nostre cas ho demostra.
Els nostres propietaris són persones particulars — no fons. La majoria té UN sol pis amb nosaltres. Un. És un complement al sou, una preparació per a la jubilació, un actiu heretat que van decidir no vendre, un habitatge que ja no fan servir. No són carteres especulatives: són famílies que amb un pis ben gestionat generen ingressos legítims.
La realitat del sector, almenys en gestores professionals i locals com la nostra, és molt més a prop d'això que del relat del «fons internacional». Hi ha molts més propietaris particulars amb un pis que fons amb molts. Els nostres números ho confirmen.
L'ocupació que sostenim
Quan algú diu «pisos turístics», la imatge mental sol ser una clau, una neteja ocasional, un cobrament. La realitat és molt més gran.
Cada pis ben gestionat depèn d'una cadena directa de serveis locals que sosté ocupació real. A MyRentalHost treballem amb:
- Equips de neteja en plantilla, locals, amb contracte.
- Serveis de bugaderia industrial — llençols, tovalloles, mantelleria rotant entre centenars de pisos.
- Transport de roba entre pis, bugaderia i tornada.
- Amfitrions i tècnics de check-in 24/7 en cinc idiomes.
- Equips de manteniment per a incidències del dia a dia.
- Reformes i obra petita — pintors, lampistes, electricistes, fusters.
- Instal·lacions d'aire condicionat, calderes i reparacions tècniques.
- Fotògrafs professionals perquè cada pis es vegi bé en línia.
- Equip administratiu, comptable i d'atenció al propietari.
I a aquesta cadena directa s'hi suma una altra capa, menys visible però igual de real: l'ocupació indirecta que generem cada vegada que un hoste viu la ciutat a través nostre. Un shuttle des de l'aeroport, un taxi o un VTC per a una sortida, el restaurant del barri que recomanem per a un sopar, una cangur per a una nit fora, una guia privada, una reserva en una botiga local. Cada interacció que l'hoste té amb la ciutat pot passar per les nostres mans — i cada recomanació és un client més per a un negoci del barri.
La quantitat de persones que viuen d'aquest ecosistema és enorme — i totalment local. No parlem de llocs de treball deslocalitzats ni de plataformes que extreuen valor cap a fora. Parlem de proveïdors, autònoms i petites empreses de Barcelona i Madrid que facturen, paguen impostos i donen de menjar a famílies senceres gràcies a un sector que la conversa pública pinta com si només fos un parell de pisos buits.
Limitar el sector sense matisos no afecta només els propietaris. Afecta tota aquesta cadena, directa i indirecta.
El que diferencia un pis turístic ben gestionat
La diferència entre el pis turístic legal i el lloguer improvisat no és estètica. És operativa. Un pis amb llicència HUT/VUT està registrat, paga impostos, té assegurança, opera sota normativa. Un pis il·legal no està registrat, no paga, no té assegurança, opera per sota del radar.
La crítica pública es focalitza gairebé exclusivament en el primer — el visible, el que compleix. Mentre el segon, el que veritablement perjudica el barri, queda fora del debat perquè és difícil de fiscalitzar.
A MyRentalHost diem que som «the human side of hospitality». Sona a eslògan, però significa una cosa concreta: cada un dels nostres pisos té un equip humà al darrere. Un amfitrió que recomana restaurants del barri, no cadenes. Que respon missatges en minuts. Equips de neteja, manteniment i atenció a l'hoste 24/7 en cinc idiomes, tots locals.
Això no ho dona un hotel internacional. I no ho dona un pis sense gestió.
El lloguer temporal: l'altre front
Catalunya ha fet un altre gir. La Llei 11/2025 — autonòmica catalana, vigent des de l'1 de gener de 2026 — redefineix el lloguer de temporada per causa, no per durada. Si l'inquilí ve per feina, estudis o motius mèdics, el contracte queda sotmès al control de preus de zones tensionades (Llei estatal 12/2023). Només el lloguer amb causa vacacional o recreativa queda lliure.
A la pràctica, això blinda el temporal «real» — el que durant anys ha allotjat professionals en projectes curts, estudiants Erasmus, metges en rotació, famílies en transició — sota topalls que fan inviable que un propietari l'ofereixi. Les dades del primer semestre de 2025 parlaven de 9.394 contractes de temporada inscrits només a Barcelona i 15.535 a Catalunya. Darrere de cadascun hi ha un inquilí amb una necessitat concreta que ara es quedarà sense opció.
Nosaltres fem temporal des de fa anys. Funciona. Funciona per al propietari, que té ingressos estables i un inquilí responsable durant mesos. Funciona per a l'hoste professional o estudiant, que necessita més d'un mes a la ciutat i no troba alternativa raonable. Funciona per al barri, que rep persones que viuen, no que passen.
El legislador català té els seus arguments — tancar fraus documentats, protegir l'estoc residencial, exercir el dret constitucional a l'habitatge de l'art. 47 CE. Els reconec. Però el remei aplicat té un efecte col·lateral gran: s'elimina un mercat sencer per perseguir les desviacions d'uns pocs.
I aquí vull ser clar: eliminar una cosa és sempre la pitjor manera de resoldre un problema.
La solució no està a tancar portes. Està en com conviuen les opcions. Perquè darrere de cada model — turístic, temporal per causa, residencial tradicional — hi ha gent que mereix poder treballar, viure, invertir. Eliminar-ne un per «salvar» l'altre és una drecera que perd tothom.
Madrid, fins ara, no ha pres aquest camí. La normativa estatal segueix sent flexible i l'Ajuntament no ha replicat el model català. El contrast és important: dos models, dues ciutats, dos resultats encara per veure.
El camí: convivència, no eliminació
El que es necessita no és buidar el sector. És enfortir la diferència entre el professional i l'informal: més inspecció de pisos sense llicència, més reconeixement del pis turístic ben gestionat com a part de l'economia local, diàleg real entre administracions, propietaris i gestores, dades públiques sobre qui paga què, on i quant.
I convé posar els números en escala. Els habitatges turístics legals a Espanya representen al voltant de l'1,4% del parc total d'habitatges (381.837 habitatges turístics el maig de 2025, sobre el total residencial — font: INE, estadística experimental). Som responsables, en la justa mesura, dels problemes que generem. Però no es pot acusar un 1,4% dels problemes que afecten el 98,6% restant del mercat — un mercat que té causes molt més estructurals: manca d'obra nova, regulació residencial restrictiva, salaris estancats, especulació immobiliària de gran capital.
Defensar els pisos turístics i temporals ben gestionats no és defensar el caos. És defensar l'hospitalitat amb cura humana davant de dos extrems pitjors: l'hotel internacional que extreu valor sense deixar-lo al barri, i el lloguer improvisat que ofereix l'experiència sense la responsabilitat.
Avui més que mai, el sector necessita veus que reconeguin els matisos. Les ciutats necessiten turisme, però turisme gestionat per gent que hi visqui, que cuidi l'actiu, que entengui el barri, que estimi la ciutat.
Això és the human side of hospitality. I això és el que defensem quan defensem un sector que dona feina, sosté famílies i connecta persones amb dues de les ciutats més vives del món.